en / fr / es / ca

La pesta negra. Una aproximació històrica

(Aquest text forma part LA PINTURA DESPRÉS DE LA PESTA NEGRA a partir de l’estudi dels retaules gòtics del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Defensat per Cristina Belenguer, Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament. Modalitat d’iniciació a la recerca. Programa Oficial de Postgrau en Humanitats. Departament d’Humanitats i Institut Universitari de Cultura. Universitat Pompeu Fabra, setembre de 2013)

pesta_negra_catalunya_pintura_MNAC

En primer lloc i en una recerca d’aquestes característiques, resulta del tot imprescindible conèixer què entenem per ‘pesta negra’, quin va ser el seu origen, així com l’abast geogràfic i temporal de la mateixa i sobretot, per aquest estudi, els efectes que va provocar a nivell cultural. Es coneix com a pesta negra l’epidèmia que va assolar gran part d’Europa durant mitjan segle XIV. La mortaldat causada per aquesta gran epidèmia va ser superior a qualsevol altra epidèmia de pesta, especialment per la gran velocitat amb què es va propagar amb les rutes comercials. A Europa, i durant els cents anys en què la pitjor epidèmia de pesta va tenir lloc van morir -com hem dit prèviament al resum- 25 milions de persones com a conseqüència directa o indirecta de la malaltia (CUADRADA, C., 2012, p.7).

Comencem per buscar la seva etimologia. Val a dir que el nom de ‘pesta’ no fa exclusivament referència a la pesta negra ja que a l’època medieval ‘pesta’ i ‘plaga’ es feien servir indistintament per a referir-se a qualsevol mal, sobretot a epidèmies de gran mortalitat. En les llengües anglosaxones aquesta epidèmia s’anomena ‘mort’, en anglès ‘Black death’ i en alemany ‘der Schwarze Tod’. En les llengües romàniques, però, es parla de ‘pesta’ -‘peste’ en castellà, ‘peste noire’ en francès, ‘peste nera’ en italià-. Sembla que preval la paraula ‘pesta’ com a sinònima de plaga, mort, malaltia i gran contratemps; mentre que en les traduccions anglosaxones s’ha utilizat la paraula ‘mort’. Tot i que tradicionalment s’acceptava el nom de ‘negra’ perquè ‘la más común de sus manifestaciones, la bubónica, tiene como síntoma característico la aparición de pústulas de sangre, es decir de hemorragias cutáneas o ‘bubas’ de color negro azulado (…) Ole J. Benedictow discrepa con esta teoría. Para él, se difundió el nombre de peste negra por un error de traducción de la expresión latina atra mortis. Porque ‘atra’ tiene dos significados: ‘terrible’ y ‘negra’. (HAINDL UGARTE, A. L., 2009, p.56). Aquesta traducció equivocada de l’expressió llatina ‘atra mortis’ ha arribat fins els nostres dies com a ‘negra’ i en les seves traduccions a les llengües anglosaxones i romàniques d’Europa.

Tot i que es comenci a parlar de ‘pesta negra’ a partir de finals de l’Edat Mitjana o fins i tot al segle XVI, segons altres autors, la malaltia ja era ben coneguda a través dels segles. Coral Cuadrada fa un recull molt interessant dels textos més emblemàtics on s’esmenta la pesta. Tal i com recorda l’autora: ‘A la Ilíada d’Homer, el poeta menciona ja al segle VIII a.C. malalties semblants a la pesta, descriu la mort negra que es propaga en llocs densament poblats i on hi ha rates, com també ho fa Ovidi a Les Metamorfosis. També apareixen referències a la pesta a l’Egipte dels faraons, entre els hitites instal.lats a Sumer, a la Biblios fenícia i a la Xina imperial’. (CUADRADA, C. 2012, p. 97). Cuadrada menciona la Bíblia, concretament els llibres de l’Èxode, el Deuteronomi, dels Reis, dels Profetes i el Gènesi, com a possibles referències a la pesta -tot i que no clares perquè no podem concloure que es tracti de la mateixa malaltia-. En paraules de Cuadrada: ‘Així, per exemple, a l’Èxode, en tractar de la setena plaga, Yahvè diu: “Si jo hagués estès la meva mà i t’hagués ferit amb la pesta, tu i el teu poble hauríeu desaparegut de la terra”. En aquest cas trobem una referència directa que relaciona la pesta amb el càstig i amb la manera d’enviar-lo: ‘estenent la mà de Déu’. Una manera seria fer-la arribar a través d’una possible extensió de la mà de Déu, la fletxa que envia la pesta, tan representada a l’època medieval.

També es parla de la pesta, en el Llibre segon de Samuel, ‘quan Yahvè dóna a triar a David entre tres opcions: “Tres anys de fam sobre la terra, tres mesos de derrotes davant els enemics (…) o tres dies de pesta a tota la terra”. David escull la pesta, “al poble començà la pesta, i hi moririen (…) setanta mil homes”.’ Per a Coral Cuadrada, la referència a la pesta bubònica -un dels tipus de la malaltia que mencionarem més endavant- es troba ‘en el primer Llibre de Samuel, quan els filisteus, després de derrotar Israel s’apoderaren de l’arca de l’aliança, per la qual cosa Yahvè els castigà, “els assolà i els ferí amb tumors”. Després, quan traslladaren l’arca a una altra cutat novament, Yahvè “ferí la gent de la ciutat (…) i els sortiren tumors” fins que en feren desgreuge: “Cinc tumors d’or i cinc rates d’or (…) Feu, doncs, una imatge dels vostres tumors i de les rates que assolen la terra…”. Curiosament, en aquest fragment sembla que ja s’associava la malatia a les rates, fet que no tornaria a ser considerat així definitivament fins 2500 anys després.’ (CUADRADA, C. 2012, p. 97-98).

Al llarg de la història va haver diferents expidèmies: la descrita per Turídices l’any 430 a.C.; la de l’any 541 d.C. en temps de Justinià on únicament a Constantinoble van morir 300.000 persones; la de l’any 767 a Nàpols; o la de 1259 també a Itàlia (CUADRADA, C. 2012, pp. 98-101). El fenomen, doncs, del l’any 1348 no era nou. La malaltia ja és coneixia. El que era nou era la seva magnitud, tal i com apunta Cuadrada. A partir de 1347-1348 -amb l’inici de la propagació de la pesta negra, cada aproximadament deu anys es va tornar a repetir una epidèmia a Europa. Les més cruentes van ser la de 1362-1364, que va afectar el nord i sud d’Europa, i la de 1374-1376, que va propogar-se pel Mediterrani. Les epidèmies tenien una durada de sis a divuit mesos. A la Corona d’Aragó, com a conseqüència de l’anomenada ‘pesta dels grans’ o ‘mortaldat dels grans’ -tal i com anomena la malatia Cuadrada segons l’expressió de l’època (CUADRADA, C. 2012, p. 107)-, va morir fins el 35% de la població, éssent Catalunya el territori més afectat, possiblement per la importància del seu port i del comerç. Tal i com exposen Manuel Camps i Clemente i Manuel Camps i Surroca: ‘Catalunya patí la pesta en un o altre lloc i amb o menys intensitat durant els cicles, períodes o anys següents: cicle 1401-1403, any 1408, any 1410, bienni 1413-1414, cicle 1418-1422, període 1424-1430, període 1431-1438, cicle 1439-1442, cicle 1447-1452, cicle 1455-1460, cicle 1464-1470, la pesta de l’any 1474 al nord de Catalunya, cicle 1475-76, trienni 1478-1480, cicle 1482-1483, bienni 1486-1487, cicle 1488-1491, any 1492, cicle 1494-1496, els últims brots pestífers del segle XV: anys 1497 i 1499.’ (CAMPS i CAMPS, 1998, p. 49). Justament aquests brots gairebé contínus justifiquen l’estudi de les pintures gòtiques del segle XIV i durant el segle XV al treball que aquí es presenta.

Segles més tard de la seva primera aparició es va aconseguir aïllar el bacteri que la produeix, la pasteurella pestis o també anomenada Yersinia pestis i conèixer-ne els diferents tipus. El nom es deu al microbiòleg suís Alexandre Yersin que va aïllar el bacteri causant de la malaltia l’any 1894 mentre era a Hong Kong, després d’haver estat treballant al servei colonial francès d’Indoxina. Yersin també va desenvolupar un sèrum per a tractar la pesta. Amb el què tots els científics coincideixen és que hi ha tres formes diferents de pesta: la pesta bubònica, la més comuna de les tres, que succeeix quan una puça infectada pica una persona o quan el pacient s’infecta per materials contaminats en contacte amb la pell (tall o ferida). En aquests casos la via de contagi és a travès de la sang. Els ganglis limfàtics s’inflamen i apareixen els ‘bubons’. Els símptomes són febre, mal de cap, calfreds. Aquest tipus de pesta no es propaga d’una persona a una altra directament. El segon tipus de pesta és la pulmonar, quan el bacteri infecta els pulmons. En aquest cas el contagi es produeix de persona a persona a través de la saliva, en respirar i inhalar secrecions salivals minúscules si el malalt parla o tus. La pesta pulmonar podria afectar una persona infectada per pesta bubònica que no ha rebut tractament. Aquest tipus de pesta pulmonar produeix cianosi a la pell del pacient -color blavós a la pell com a conseqüència de la concentració d’hemoglubina en contacte amb insuficiència d’oxigen-. Precisament, i segons alguns teòrics, va ser aquest efecte el què podria haver provocat que se l’anomenés ‘negra’. Finalment el tercer tipus és la pesta septicèmica, que té lloc quan el bacteri Yersinia pestis arriba a la sang com a resultat d’una complicació en la pesta bubònica pulmonar. ‘Mientras la peste bubónica se llevó a la tumba entre el 40 y el 70 por 100 de los afectados, la pulmonar alcanzó casi al 90 por 100.’ (BLANCO, 1991, p. 30). Pel que fa el darrer tipus de pesta, la septicèmica, un cop contraguda, no es coneixen supervivents. En aquest cas el pacient presenta febre, shock, calfreds i hemorràgia a la pell. No es contagia de persona a persona. La mort com a conseqüència de la pesta negra podia ocòrrer en un termini de dos a vuit dies aproximadament, fet que va fer disparar les alarmes perquè es tractava, en molts casos, d’una mort no anunciada i gairebé sobtada on el malalt podia no tenir temps per a perdonar els seus pecats. Aquest aspecte es tractarà més detingudament en el següent apartat, ‘Vers un nou concepte de la mort’.

El fet que se l’anomenés ‘pesta negra’, segons alguns historiadors -tot i que no tots hi estan d’acord, com ja hem vist anteriorment- fa pensar que l’epidèmia que va causar la mort a 25 milions de persones a Europa va ser la forma pulmonar o hemorràgica i no una epidèmia de pesta bubònica simple. Les zones més castigades foren els territoris costaners i humits ja que les puces portadores del bacteri causant de la pesta sobreviuen millor en un hàbitat humit i fresc més que no pas en un de sec. Les puces solen viure al pèl de les rates negres i infectar-les. Les rates negres Rattus rattus són precisament les que es podien trobar a les ciutats i fins i tot a l’interior de les cases. Quan la puça infectada picava un ésser humà li transmetia la malaltia.

Pel que fa el contagi i la manera com va arribar a Europa, Huete Fudio i Coral Cuadrada defensen la teoria fins ara més acceptada. L’any 1347 es tindrien les primeres notícies de la malaltia al port de Caffa, al Mar Negre. Poc després la pesta es propagaria cap a Constantinoble i la resta del Mediterrani gràcies a les rutes comercials per mar. L’origen de tot el mal es situa al port genovès de Caffa, al Mar Negre, que va ser assetjat per mongols que ja estarien contagiats per la pesta. Aquests, doncs, serien els causants d’altres contagis ja que, per atacar els italians des del setge, els llançaven els cadàvers infectats, ‘bombardejant-los’. Els mercaders italians haurien tornat cap a Europa contagiats per la pesta i, amb les rutes comercials, la malaltia hauria anat propagant-se per la costa, arribant a França, Itàlia i la penísula ibèrica ja al 1348. Més endavant, la pesta arribaria al nord d’Europa per Alemanya, Anglaterra i pel Bàltic. Tot i que no es sap del cert com es va propagar sembla que la majoria d’historiadors coincideixen amb aquesta hipòtesi, la d’un precedent de ‘guerra bacteriològica’, en paraules de Cuadrada (CUADRADA, C. 2012, p. 103).

Segons Coral Cuadrada a El Llibre de la Pesta (CUADRADA, C., 2012, p.7) entre els anys 1340 i 1450 la població a Europa va perdre 25 milions d’habitants, passant de tenir-ne 75 milions a només 50, tot i que les xifres exactes es desconeixen. Entre les causes que els historiadors citen, no hi pot faltar una de les pitjors epidèmies de la història: la pesta negra. ‘The Black Death of 1348 and 1349, and the recurrent epidemics of the fourteenth century and fifteenth centuries, were the most devastating natural disasters ever to strike Europe (HERHLIHY, D. 1958 citat per HERLIHY, D. 1997, p. 17). We cannot cite exact losses; there are no global figures. (…) The more we learn of the late medieval collapse in human numbers, the more awesome it appears.’ (HERLIHY, D. 1997, p. 17). I és que fins l’any 1348 no hi havia hagut cap altra epidèmia de conseqüències tan dramàtiques. Tot i que no era la primera vegada a la història que es produïa.

En el seu moment, però, poc o gens es sabia sobre la pesta, el seu origen, i la seva forma de contagi. ‘The great majority believed that disease was God’s punishment for their sins. The few physicians and other learned men who knew classical Greek medicine attributed epidemic disease to miasma. Miasma was corruption or pollution of the air by noxious vapours containing poisonous elements that were caused by rotting, putrid matter, and which were spread by wind’. (BENEDICTOW, O. J. 2004 p.3). A aquesta teoria ‘miamàstica’ podem afegir-ne una altra, d’astrològica. L’any 1348 Felip VI a França va encarregar un estudi sobre les causes de la Pesta Negra a la Facultat de Medicina de la Universitat de París. Les conclusions van ser les següents: ‘The Faculty reported that at 1pm on 20 March 1345 there was a conjunction of Saturn, Jupiter and Mars in the House of Aquarius’. (BENEDICTOW, O. J. 2004 p. 4). Es creia que la conjunció de Saturn i Júpiter hauria portat la mort i el desastre, mentre que la de Júpiter i Mart hauria portat la pestilència a l’aire. La ignorància sobre l’origen de la malaltia va donar lloc a nombroses teories i a prejudicis contra grups minoritaris com els jueus, com veurem a ‘El culte religiós i les reaccions immediates a la pesta’.

Els primers que vàren escriure sobre la pesta a l’Edat Mitjana foren els metges que van descriure amb detall els símptomes dels contagiats i amb impotència la mortaldat que causava tan temible malaltia. En el cas català, els escrits de Jacme d’Agramont, metge lleidatà i víctima de la pesta, són els més rellevants. L’autor de Regiment de preservació de pestilència, a més de descriure les causes -segons els seus temps, fonamentalment la teoria de la putrefacció de l’aire- que provocaven la pesta i les mesures per a evitar-la, exposa el què ell anomena la ‘pestilència moralment entesa’ que relaciona la malaltia pròpiament amb el deteriorament moral de la societat: ‘Per què aquell qui aurà enteniment clar e sobtil, tot ço que dit avem, de pestilència naturalment entesa podrà clarament e verdadera appliar a la pestilència moral. (…) Dich, donques, que, moralment parlan de pestilència, la sua diffinició és aytal: Pestilència és mudament contra natura de coratge e de pensament en les gents per lo qual venen enemitzats e rancors, guerres e robaments, destruccions de lochs e morts en alcunes determenades regions oltra córs acostumars en aquelles. (…) Dich primerament que, moralment parlan, <<pestilència és mudament contra natura de coratge e de pensament>>, car així com la pestilència natural fa mudament contra natura e infecció en la sanch del cor e en la vertut del cor, així la pestilència moral semblantment fa mudament contra natura en lo coratge e en lo pensament de les gents’. (VENY, J.: 1971, P. 91). ‘Si les causes veritables de la glànola restaren ocultes als estudiosos d’aquell temps, no passà el mateix amb les conseqüències visibles que la mortaldat provocà: socials, econòmiques i àdhuc morals. El despoblament urbà donà lloc a una emigració dels camperols cap a les ciutats, amb la consegüent puja de salaris, davant l’escassesa de braços. El desgavell menà a tota classe d’abusos (usurpació de drets professionals, augment del bandidatge, repressió d’innocents -pelegrins, jueus-). I la periòdica recrudescència de les onades pestilencials congrià en l’esperit de la gent un estat de terror, de pànic, de nerviosisme, fruit de la seva impotència davant una calamitat que podia segar vides sense nombre a qualsevol moment’. (VENY, J.: 1971, p. 32). L’autor que estudia la crònica del metge de l’època Jacme d’Agramont, està convençut de la magnitud dels efectes de la pesta. Aquesta nova forma d’actuar i de pensar hauria de deixar forçosament conseqüències al món cultural.

BIBLIOGRAFIA
ALCOY, R.: La pintura catalana després de la pesta negra a ALCOY, R. i PLADEVALL, A.: L’art gòtic a Catalunya. Pintura I. De l’inici a l’italianisme. Coord. Rosa Alcoy. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2005.
ALCOY, R.: El Mestre de Soriguerola a ALCOY, R. i PLADEVALL, A.: L’art gòtic a Catalunya. Pintura I. De l’inici a l’italianisme. Coord. Rosa Alcoy. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2005.
ALCOY, R.: La felicidad de los santos y de los hombres y mujeres que no lo fueron: un itinerario visual de final del románico al gótico a ALCOY i PEDRÓS, R., de. II. BESERAN i RAMON, P., de. III: Art i devoció a l’Edat Mitjana: abril del 2008. Basat en les aportacions al Seminari Imatges Indiscretes. Art i devoció a l’Edat Mitjana celebrat a Barcelona a l’abril del 2008. Publiceacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2011.
ALEXANDRE-BIDON, D.: i TREFFORT, C.: A réveiller les morts. La mort au quotidien dans l’Occident médiéval. Presses universitaires de Lyon, 1993.
Apocalipsi de Sant Joan. Societat Bíblica. La Bíblia interconfessional a Internet. http://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Ap+5&id24=1&pos=1&set=15&l=ca. Recurs consultat el 22 de maig de 2013.
ARIÈS, P.: Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media hasta nuestros días. Barcelona : El Acantilado, 2000.
BENEDICTOW, O. J.: The Black Death. The Complete History. The Boydell Press, 2004.
BLANCO, A.: La Peste Negra. Anaya, Madrid, 1991.
Blog del Santuari de la Misericòrdia de Reus: http://santuarimisericordiareus.blogspot.com.es/p/goigs-la-mare-de-deu-de-misericordia.html. Recurs electrònic consultat el 27 de maig de 2013.
BOCCACCIO, J.: Decameró. Vol. I. Versió catalana de 1429. Introducció de Carles Riba. Editorial Barcino. Barcelona, 1981.
BRAUDEL, F.: La dinámica del capitalismo. Fondo de cultura económica. México D.F., 2002.
BURGESS, R.: Notes on some plague paintings a Medical History, Volume 20 (4) PubMed Central – Oct 1, 1976 . http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1081842/
CAMPS i CLEMENTE, M. i CAMPS i SURROCA, M.: La pesta del segle XV a Catalunya. Edicions de la Universitat de Lleida, 1998.
CLARAMUNT, S.: La danza macabra como exponente de la iconografía de la muerte en la Baja Edad Media a NÚÑEZ, M. i PORTELA, E. (coord.): La idea y el sentimiento de la muerte en la historia y en el arte de la Edad Media. Ciclo de conferencias celebrado del 1 al 5 de diciembre de 1986. Universidade de Santiago de Compostela, 1986.
CUADRADA, C.: El Llibre de la Pesta. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 2012.
DIDI-HUBERMAN, G.: Feux d’images. Un malaise dans la représentation au XIVè siècle a
MEISS, M.: La peinture à Florence et a Siene après la Peste Noire: les arts, la religion, la société au milieu du XIVe siècle. Paris : Hazan, 1994.
Evangeli segons St Joan 18:22 i Evangeli segons St Marc 14:65. Recurs electrònic: http://www.biblija.net/. Recurs electrònic consultat el 30 de maig de 2013.
Fets dels Apòstols 6:8, 6:15. Recurs electrònic: http://www.biblija.net/ Recurs electrònic consultat el 30 de maig de 2013.
FLORES, M.: Les Danses de la mort : una visió iconogràfica. Reus: Carrutxa, 2003 p. 1. http://www.festes.org/arxius/mortvisioeconografica.pdf
FOSTER, K.: Dante’s idea of Purgatory, with special reference to Purgatorio XXI, 58-66 a Taylor, J. HM. : Dies Illa, Death n the Middle Ages. Francis Cairns. The University, P.O., 1984.
GUIANCE, A.: Muertes medievales. Mentalidades medievales. Un estado de la cuestión sobre la historia de la muerte en la Edad Media a Temas y Testimonios. Instituto de Historia antigua y medieval. Facultad de Filosofía y Letras. Universidad de Buenos Aires,1989.
HAINDL UGARTE, A. L., La muerte en la Edad Media a Revista Electrónica Historias del Orbis Terrarum. Edición y Revisión por la Comisión Editora de Estudios Medievales Núm. 01, Santiago, 2009. http://historiasdelorbisterrarum.files.wordpress.com/2008/11/ana-luisa-haindl-muerte-en-la-edad-media.pdf
HERLIHY, D.: The Black Death and the transformation of the West. Harvard University Press, 1997.
HILDESHEIMER, F.: Fléaux et sociéte: de la Grande Peste au choléra XIVè-XIXè siècle. Hachette Livre, París, 1993.
HUETE FUDIO, M.: ‘Las actitudes ante la muerte en tiempos de la Peste Negra. La Península Ibérica, 1348-1350’. en Cuadernos de Historia Medieval, 1-1998.
HUIZINGA, J.: El otoño de la Edad Media: estudios sobre la forma de vida y del espíritu durante los siglops XIV y XV en Francia y en los Países Bajos. Madrid : Alianza, 1978.
LANZUELA, J.: Una aproximación al estudio iconogràfico de San Sebastián a STVDIVM Revista de Humanidades, 12. pp. 231-258. Universidad de Zaragoza, 2006.
LÓPEZ DE MENESES, A.: Una consecuencia de la peste negra en Cataluña: el progrom de 1348 a Sefarad, XIX. FASC. 2 C. S. I. C. Madrid-Barcelona 1959. pp. 92-131.
LORCIN, M.: : Le thème de la mort dans la littérature française médiévale a ALEXANDRE-BIDON, D.: i TREFFORT, C.: A réveiller les morts. La mort au quotidien dans l’Occident médiéval. Presses universitaires de Lyon, 1993.
MACÍAS, G.: Devoció i mort a mitjans del segle XV. Retaules per a capelles funeràries a a ALCOY i PEDRÓS, R., de. II. BESERAN i RAMON, P., de. III: Art i devoció a l’Edat Mitjana: abril del 2008. Basat en les aportacions al Seminari Imatges Indiscretes. Art i devoció a l’Edat Mitjana celebrat a Barcelona a l’abril del 2008. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2011.
MACÍAS, G., FAVÀ, C. i CORNUDELLA, R.: La pintura del gòtic internacional a El Gòtic a les col.leccions del MNAC. Museu Nacional d’Art de Catalunya i Lunwerg. Barcelona, 2011.
MANOTE i CLIVILLES, R., RUÍZ i QUESADA, F., QUÍLEZ i CORELLA, F., Guia art gòtic. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2002.
MANOTE i CLIVILLES, R., PADRÓS, R. i RUIZ QUESADA, F.: Guia visual d’art gòtic. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona, 2005.
MASSIP. F.: La dansa macabra a l’antiga Corona d’Aragó: orígens espectaculars i plàstics i pervivències tradicionals a La mort com a personatge, l’Assumpció com a tema. Actes del VI Seminari de Teatre i Música Medievals, Elx, 29 al 31 d’octubre de 2000. http://vufind.uniovi.es/Record/1076139
MEISS, M.: La peinture à Florence et a Siene après la Peste Noire: les arts, la religion, la société au milieu du XIVe siècle. Paris : Hazan, 1994.
MELERO, M.L.: Eucaristía y polémica antisemita en el retablo y frontal de Vallbona de les Monges a LOCVS AMOENVS 6. pp. 21-40. Universitat Autònoma de Barcelona, 2002-2003.
METGE, B.: De l’Apologia. Edició de Lola Badia, 2004. Biblioteca Electrònica del Narpan. http://www.narpan.net/ben/indexapologia.htm. Recurs electrònic consultat el 19 de maig de 2013.
METGE, B.: Lo Somni. Edició de Lola Badia, 2004. Biblioteca Electrònica del Narpan. http://www.narpan.net/ben/indexapologia.htm. Recurs electrònic consultat el 19 de maig de 2013.
OLIVARES, D.: La mort a la Baixa Edat Mitjana a Miscell·lània d’Estudis Bagencs, 9. La Crisi de l’Edat Mitjana a la Catalunya Central. 1994.
PALUMBO, M. L.: Rappresentazione dei sacramenti e cicli cristologici nella pittura valenzana del gotico internazionale a a ALCOY i PEDRÓS, R., de. II. BESERAN i RAMON, P., de. III: Art i devoció a l’Edat Mitjana: abril del 2008. Basat en les aportacions al Seminari Imatges Indiscretes. Art i devoció a l’Edat Mitjana celebrat a Barcelona a l’abril del 2008. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2011.
PASTOREAU. M.: Les couleurs de la mort a ALEXANDRE-BIDON, D.: i TREFFORT, C.: A réveiller les morts. La mort au quotidien dans l’Occident médiéval. Presses universitaires de Lyon, 1993.
RUCQUOI, A.: De la resignación al miedo: la Muerte en Castilla en el siglo XV a NÚÑEZ, M. i PORTELA, E. (coord.): La idea y el sentimiento de la muerte en la historia y en el arte de la Edad Media. Ciclo de conferencias celebrado del 1 al 5 de diciembre de 1986. Universidade de Santiago de Compostela, 1986.
STEEL, D.: Plague Writing: From Boccaccio to Camus, Journal of European Studies, June 1981.
TENENTI, A.: La vie et la mort à travers l’art du XVè siècle. Éditions Serge Fleury, 1983.
VENY, J.: Regiment de preservació de pestilència de Jacme d’Agramont (s XIV. Introducció, transcripció i estudi lingüístic. Tarragona, Publicaciones de la Excelentísima Diputación Provincial, 1971.
VORAGINE, S.: La leyenda dorada, 1. Trad. De José Manuel Macías. Alianza Editorial. Madrid, 1982.
VOVELLE, M.: La mort et l’Occident de 1300 à nos jours. Gallimard 1983.
WIRTH, J.: La jeune fille et la mort. Recherches sur les thèmes macabres dans l’art germanique de la Reinassance. Libraire Droz, Ginebra, 1979.